El maó vist a l’arquitectura industrial de Barcelona

El maó vist a l’arquitectura industrial de Barcelona

Barcelona és una gran ciutat on una mirada atenta pot descobrir-hi nombrosos vestigis del passat. Carrers, racons, edificis, ens parlen de la Barcelona romana, medieval, renaixentista, barroca, moderna, industrial … M’agraden especialment els edificis de maó vist, un material humil, senzill, utilitzat a l’arquitectura des de l’antiguitat, i que en les construccions industrials adquireix unes formes tan imponents i alhora, tan plàstiques.

La ciutat ha canviat notablement des de les grans obres realitzades amb motiu dels Jocs Olímpics del 92. Hem vist transformar-se el paisatge urbà, crear-se’n noves zones i desaparèixer un bon nombre d’edificis, patrimoni històric de la ciutat. Gràcies a la presa de consciència i actuació d’entitats culturals i ciutadanes, ha estat possible la rehabilitació i conservació del patrimoni. Encara podem gaudir d’alguns dels edificis que al segle XIX conformaven la fisonomia de la ciutat. Em refereixo a les fàbriques, símbols d’una Barcelona en contínua expansió amb les xemeneies com un dels elements emblemàtics de la ciutat.

Una de les característiques de l’arquitectura industrial de finals del segle XIX i principis del XX és la utilització del maó vist. D’una banda amb una funció estructural destacada, de l’altra, amb una funció decorativa, plàstica. A les fàbriques van intervenir mestres d’obres i arquitectes de primera fila que les van convertir en autèntiques joies de l’arquitectura industrial.

El modernisme impregnava la cultura de l’època. El maó vist s’havia popularitzat en el marc dels “neos” de l’arquitectura historicista del segle XIX. Un d’aquests estils utilitzats pel modernisme va ser el neomudèjar, que imitava els elements decoratius del mudèjar, especialment l’aragonès, amb l’ús de maons i ceràmiques a les parets. També, la utilització del maó recuperava el sistema constructiu tradicional català.

Comencem el nostre recorregut a l’Eixample barceloní, amb l’edifici del rellotge de Can Batlló (1868-1870), fàbrica de filatures de cotó propietat dels germans Batlló, reconvertida al segle XX a l’Escola Industrial. Obra de l’arquitecte Rafael Guastavino, és un magnífic exemple d’arquitectura industrial de maó vist i pedra. El conjunt, que ocupa sis illes de l’Eixample, continua sent impressionant.

Edificio del reloj, can Batlló. Ladrillo visto

Edifici del rellotge de Can Batlló. Escola Industrial, Escola del Treball de Barcelona

Continuem amb el Dipòsit de les Aigües (1874-1877), situat darrere del Parc de la Ciutadella, projectat pel mestre d’obres Josep Fontseré. La funció del dipòsit era regular el cabal d’aigua de la cascada i regar els jardins del parc. L’edifici, construït en maó vist, està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) i forma part del campus universitari de la Pompeu Fabra.

Biblioteca ‘Dipòsit de les Aigües’ Barcelona

Biblioteca ‘Dipòsit de les Aigües’. Por Hyemin kwon (Trabajo propio) [CC BY-SA 3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0)], undefined

També situada a l’Eixample barceloní, l‘Editorial Montaner i Simon, obra de l’arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner, és la primera obra important de l’arquitecte a Barcelona. Dissenyada el 1879 i construïda en 1886, està considerada com el primer edifici en utilitzar el maó vist i el ferro a la seva façana. La decoració, de caràcter simbòlic, barreja elements mudèjars i simbolisme medieval.

L’Editorial Montaner i Simon va esdevenir-ne una de les més importants de Catalunya i Espanya, al llarg de 120 anys d’existència. Des de 1984 és la seu de la Fundació Tàpies.

Editorial Montaner i Simon fundación Tápies

Editorial Montaner i Simon, Fundació Tàpies. Declarada Bé d’Interès Cultural

Els antics Magatzems Generals de Comerç, eren els magatzems del dipòsit de mercaderies del port de Barcelona (1881-1900). Situats al barri de la Barceloneta, l’edifici, amb absolut predomini del maó vist i les obertures de les finestres, és obra de l’enginyer Maurici Garrán. Rehabilitat com a equipament cultural, actualment el Palau de Mar acull el Museu d’Història de Catalunya.

Almacenes generales de comercio Puerto Barcelona

Antics Magatzems Generals de Comerç, al Port de Barcelona (Palau de Mar)

Les fàbriques de maó vist romanen com a elements distintius d’alguns dels barris industrials de Barcelona: a l’antic municipi de Sant Andreu del Palomar trobem la Fabra i Coats, Can Fabra (1903), fàbrica de filatures resultant de la fusió de la Societat Anònima successora de Fabra i Portabella amb la signatura escocesa del tèxtil J & P Coats. El recinte industrial conserva bona part de l’arquitectura original en maó vist. La rehabilitació d’algunes de les naus ha permès la conservació de la fàbrica al mateix temps que li ha donat un nou ús com a equipament cultural.

Fabra i coats ladrillo visto

La Fabra i Coats és un magnífic exemple d’utilització del maó vist a l’arquitectura industrial.

L’antiga Farinera Sant Jaume, coneguda com la Farinera del Clot (1908), al municipi de Sant Martí de Provençals, va ser una de les farineres més importants de Catalunya. Els seus orígens es remunten a 1852 quan funcionava com a magatzem de cereals. El 1908 es renova i s’amplia, construint-se un conjunt fabril d’estètica modernista, en què destaca l’ús del maó vist, el ferro, la ceràmica i el vidre. Reconvertida en centre cultural, des de 1999, conserva alguns elements de la història industrial de Barcelona.

La harinera del clot ladrillo visto

L’antiga farinera del Clot és un centre cultural des de 1999.

El barri del Poblenou, a l’antic municipi de Sant Martí de Provençals, era conegut com “el Manchester català” per la gran concentració de fàbriques que tenia. Últim reducte de la Barcelona industrial, va sofrir profundes transformacions amb les obres de l’etapa olímpica. Ha pogut conservar algunes de les seves fàbriques, convertides en equipaments culturals. Un exemple pioner es Ca l’Aranyó (1872-1874), antiga fàbrica tèxtil, obra del mestre d’obres Josep Marimon, segons el projecte de l’empresa britànica Prince Smith. Rehabilitada com a seu de la Universitat Pompeu Fabra, el conjunt destaca per la combinació del maó vist i els grans finestrals de la façana.

Ca l'Aranyó maó vist

Ca l’Aranyó, al Poblenou, és un excel·lent exemple d’arquitectura de maó vist, combinació de dos estils, anglès i català.

Acabem el nostre recorregut a Montjuïc, amb un dels primers edificis construïts a principis del segle XX, la fàbrica Casaramona (1909-1912). El propietari de la fàbrica, l’industrial del cotó Casimiro Casaramona, encarrega el projecte a Josep Puig i Cadafalch, un dels arquitectes modernistes més importants de l’època.

Construïda en maó vist, a la façana també s’utilitza el ferro forjat, la pedra i la decoració ceràmica. El resultat del conjunt és d’una nivell estètic tan alt que va ser premiat per l’Ajuntament de Barcelona en el concurs anual d’edificis artístics de 1912. Era la primera vegada que es concedia un premi a un edifici industrial, atès la categoria artística de l’obra.

Fàbrica Casaramona arquitectura industrial

La Fàbrica Casaramona excepcional exemple de modernisme industrial. Seu del Centre Cultural CaixaForum

Una recomanació final: si us interessa el patrimoni industrial i la història de la ciutat un llibre que us agradarà molt és Barcelona, ciutat de Fàbriques, de Mercè Tatjer.

Entrades relacionades

About the Author:

Soy licenciada en Geografía e Historia por la Universidad de Barcelona. En 1990 inicio mi trayectoria profesional en el sector de la difusión cultural y del patrimonio. Interesada en la historia de empresa combino los estudios de documentación histórica con trabajos de consultoría. He trabajado para Letona-Cacaolat, RACC, Grupo Vichy Catalán. Formé parte de la investigación documental para la publicación Parc Zoològic de Barcelona, cent anys d’història (Edicions 62, Barcelona 1992). Soy coautora de los libros: Font de salut: Història del Vichy Catalán, (Edicions 62, Barcelona 1997); Font d’Or, el agua por naturaleza, (editorial Columna, Barcelona 2000) y Malavella, el agua original, (Viena edicions, Barcelona 2004). Autora de Vichy Catalán 125 años de historia (Viena edicions, Barcelona 2009). Colaboro con el Centre d’Estudis de L’Hospitalet de Llobregat (CELH) en estudios de historia local. Comisaria de la exposición “La INDO de l’Hospitalet: memòria gràfica d’una empresa” una selección de 36 imágenes históricas de la empresa de óptica INDO, que se ha podido visitar en el Centre Cultural Santa Eulàlia de l’Hospitalet, del 12 al 24 de noviembre de 2015, y en la Biblioteca Tecla Sala del 2 de febrero al 24 de marzo de 2016. En 2016 he realizado la investigación histórica de Ernesto Ventós S.A. con la publicación del libro conmemorativo de su centenario. En 2017 he publicado el libro conmemorativo del 50 aniversario de la empresa SANJO y el artículo “La indústria òptica més gran d’Espanya era a l’Hospitalet: història de l’empresa INDO (1943-2007)” en el Quaderns d’Estudi núm 31 del Centre d’Estudis de l’Hospitalet.

Leave A Comment